No sabia que existia. De fet, feia molts anys que no caminava de Gréixer al coll d'Escriu. Aquesta vegada, havia pujat a les Penyes Altes del Moixeró per la Canal de la Serp i, després de seguir la carena cap a ponent, vaig baixar per la banda de les Roques de la Cabrera. Vaig tenir visions memorables de les trencades muralles de la cara sud de la Serra del Moixeró i vaig fer algunes fotografies que m'agraden.Quan vaig arribar a l'Estanyet de Gréixer la llum del Sol ja no hi tocava. En tot el dia no havia vist ningú i ara que ja s'anava fent tard, la sensació de solitud encara era més gran.
L'estanyet és un embassament petit, humil, però en aquell moment concret tenia unes tonalitats i unes textures que el feien encisador. Vaig poder fer tres o quatre fotografies que potser aconsegueixen suggerir aquells instants de pau serena i solitària.
La càmera està a uns pocs centímetres per sobre del nivell de l'aigua i la distància focal és de 24 mm. La llum era extraordinàriament difusa i, d'aquesta manera, el contrast excessiu no amaga les textures. Tanmateix, en aquest cas com en tants d'altres, els aspectes tècnics són trivials comparats amb els aspectes que en podríem dir emocionals.