La neu, com el cel i el mar, té infinits colors i infinites textures que canvien segons un immens nombre de paràmetres imprevisibles.Érem a la Val Maira, fent esquí de muntanya, i el temps era "perfecte": cels blaus radiants, sense ni un núvol. Gaudíem de valent i vaig tornar a casa amb una gran quantitat de fotografies de típic calendari alpí. Simplement boniques, però sense la força que, de vegades, hi afegeix el mal temps.
Vaig fer alguna fotografia, però, que sí que anava més enllà dels cels blaus i les neus blanques. Pujant l'espectacular vall que du al Monte la Bianca, la neu flonja i abundant adquiria, a contrallum, una presència voluptuosa i plena de textures magnífiques. Aquesta fotografia n'és un exemple.
Maig del 1994. Anem al Cotiella amb esquís, per la banda de Saravillo, i dormim al Collado del Ibón de Plan. L'endemà, l'ascensió al cim pel Collado de la Ribereta és magnífica però avui, passats els anys, potser recordo millor el capvespre al coll, quan el cel, per la banda del Perdut, es va tenyir de vermells rabiüts i potents.
Pot semblar que jugo amb l'efecte compressor d'un teleobjectiu potent, però en aquella època —era l'any 1991— duia només un 35-70, un objectiu que, en aquesta època digital, podria semblar ridícul, però que a mi em va acompanyar a moltes muntanyes: no en vaig dur mai d'altre.