Gebrada a la Segarra

Fa moltes setmanes que l'anticicló no es belluga de sobre nostre i la boira de les planes interiors és freda i persistent. El gebre es va acumulant a les plantes i els arbres i els fabrica perfils cristal·lins.

Tornava de caminar pel massís de Sant Honorat, aquestes roques extraordinàries que hi ha sobre la plana d'Oliana, a la dreta del Segre, a migdia de la Serra d'Aubenç. Quan passava per la Segarra, el paisatge era inversemblant. Finalment, a la Panadella, no vaig poder resistir la temptació d'aturar-me i capturar algunes poques imatges de tota aquella meravella que m'envoltava.

El fons del barranc

La coneixença dels barrancs d'Aixerto i Besant és una de les experiències més interessant de la tardor d'aquest any. No tinc paraules per expressar l'emoció que em va fer recórrer aquestes contrades tan feréstegues, ens uns dies de Tots Sants de gran qualitat fotogràfica. N'he parlat al meu bloc de muntanya i he penjat totes les fotos a la meva pàgina personal.

De les fotografies que vaig poder fer en aquells dos dies de bon excursionisme, intensos i apassionants, n'he triat una que —potser— aconsegueix transmetre una mica les sensacions que aquells barrancs em van produir.

Barrancs minerals, vegetació en el moment de l'esclat del color, solitud absoluta, desolació i aïllament, camins mil·lenaris, terreny d'aventura, bordes precàries, desnivells feréstecs, ... Tot això i més.

A Tornafort hi toca el sol

Dia de grans nuvolades i de grans contrastos. Estava al Pallars i havia estat tot el dia plovent fort. L'endemà, amb un temps insegur, em decideixo a fer un itinerari molt bonic pel Coll del Cantó. No era un dia dels que en diem bonic, sinó que era un dia d'aquells que, fotogràficament, són molt millor que no pas els dies de cel blau i ras. Cap el final de l'excursió, quan baixava de Rubió cap a Llagunes, una bonica entrada de sol va il·luminar, per uns moments, el poble de Tornafort, que està al damunt s'un turó que domina la vall de la Noguera. Poc després, va començar a ploure i aquell instant de llum va deixar d'existir. O va seguir existint, per un temps indefinit, gràcies a la màgia de la fotografia.

Mirant a terra

De vegades, mentre circulem amb cotxe amunt i avall, trobem un espectacle natural d'una bellesa inusual. Sovint, no duem l'equip fotogràfic apropiat, o no podem aturar-nos, o bé quan ens aturem la llum ja no és la que voldríem o el punt d'observació que hem trobat no és el que caldria.

Hi ha també alguna ocasió poc usual en que tot sembla sortir bé. Per exemple, un dia en que estava conduint d'Agramunt a Artesa i, a mig camí, unes nuvolades de tempesta espectaculars, per la banda de la Donzell, em van enlluernar. Duia l'equip fotogràfic a ma i em vaig endinsar per una carretera secundària. La llum era màgica i vaig poder fer fotografies a cor què vols. Són fotografies boniques —en penjaré alguna, un dia— però, amb tota la seva majestuositat, potser els manca alguna cosa.

En un moment donat, sense motiu aparent, la llum va perdre la seva qualitat i el paisatge es va tornar vulgar i monòton. Aleshores, vaig baixar la vista a terra i vaig "trobar-me" aquesta imatge que no havia previst. Fet i fet, és la que més m'agrada de les d'aquell dia.

La tardor, com un mar embogit

La tardor del 2010 vaig fer un seguit d'excursions memorables a les serralades del costat esquerre del Llobregat, entre Sant Julià de Cerdanyola i Vilada. En una de les millors, vaig seguir la cresta de la Creueta fins la Taleia, entre la vall de Cerdanyola i la de Malanyeu. Els colors de la tardor esclataven amb força i jo, des de la meva talaia, podia observar-los de manera privilegiada.

S'arriba a un lloc espectacular anomenat el Mal Pas, que és un mirador òptim d'una petita i salvatge vall secundària anomenada el Clot de la Rota. Aquesta petita vall està encerclada pel cingle del Replà al nord i el de Malanyeu al sud. Els arbres de la vall semblaven tanmateix un mar de foc i colors que hagués embogit. Un infern caòtic del que, aquí i allà, aconseguissin treure el cap alguns vaixells de roca, a punt de naufragar.

Flors de secà

He anat al congost de Fraguerau —el nostre petit Grand Canyon— però ni la llum ni la inspiració m'han permès trobar alguna imatge interessant d'aquest indret grandiós. Ja és sabut que els grans espectacles de la natura sempre són molt difícils de fotografiar.

Quan ja tornava cap el cotxe, m'anava fixant en la gran quantitat de flors que hi havia al meu voltant. Flors petites i poc vistoses, flors de secà. Estava pujant pel camí de l'Escambell, que surt del Mas de Soleràs i puja molt dret, superant diversos graus, fins el Coll de Mònecs. Els paisatges més allunyats estaven immersos en una llum lletosa gens fotogènica, però el que veia en primer pla era molt bonic, dintre del seu caràcter àrid i miserable.

Finalment, aquesta va ser la meva imatge preferida del dia.

Just abans que esclati la primavera

Aquests dies de primers d'abril, al Pirineu, tenen una bellesa especial. Hi ha molts signes de que l'hivern ja ha passat, però encara no hem arribat al gran esclat del mes de maig.

Aquesta fotografia està feta sense gaire preparació, sense gaire intenció. El dia, de fet, era lleig i la llum no convidava pas a fer cap fotografia. Però, sovint, quan tornes a casa amb les fotografies que et sembla que no tindran cap valor, n'hi ha alguna que t'acaba agradant, com va passar amb aquesta.

L'indret concret és proper a Tavascan i la llum era totalment indirecta, de baix contrast. Tots els torrents baixaven amb la força del desglaç.

Les textures de la neu

La neu, com el cel i el mar, té infinits colors i infinites textures que canvien segons un immens nombre de paràmetres imprevisibles.

Érem a la Val Maira, fent esquí de muntanya, i el temps era "perfecte": cels blaus radiants, sense ni un núvol. Gaudíem de valent i vaig tornar a casa amb una gran quantitat de fotografies de típic calendari alpí. Simplement boniques, però sense la força que, de vegades, hi afegeix el mal temps.

Vaig fer alguna fotografia, però, que sí que anava més enllà dels cels blaus i les neus blanques. Pujant l'espectacular vall que du al Monte la Bianca, la neu flonja i abundant adquiria, a contrallum, una presència voluptuosa i plena de textures magnífiques. Aquesta fotografia n'és un exemple.

El llac de les Bulloses

Estàvem enmig d'una llevantada important. Feia vint-i-quatre hores que nevava —una neu humida que es fonia fàcilment— però el temps ens havia donat una treva que vam saber aprofitar bé. Érem a la zona de les Bulloses, a les muntanyes que tanquen la Cerdanya pel nord, i anàvem amb esquís.

Calia travessar el llac per començar la pujada cap al Petit Peric, que encara estava cobert per les boires. La llum del matí era extraordinàriament fotogènica i, incidint de manera força obliqua sobre la neu nova, ressaltava les seves textures flonges. Era una llum càlida, que contrastava amb les nuvolades negres que omplien bona part del cel.

Com passa sovint amb els estanys pirinencs que s'utilitzen per a generar energia hidroelèctrica, l'havien buidat un cop ja estava glaçat i el gel s'havia anat trencant i donava lloc a formes estranyes. Tot era molt bonic i incitava a l'alegria.

Boira gebradora al Montsant

Vaig pujar a la carena de la Serra Major del Montsant en un dia molt fred en que la boira amagava tots els paisatges. Duia la càmera penjada al pit, però no creia que pogués arribar a utilitzar-la. A la carena hi bufava un vent glaçat. Tan glaçat i humit que moltes fulles i herbes estaven cobertes de glaç. Però no estava tot glaçat. De fet, la gebrada era minsa, i això la feia més bonica, perquè no aconseguia amagar els tons de la vegetació.

Uns brins d'herba de vidre creixien de la terra aspra. Si la boira hagués marxat, si una mica de sol hagués acaronat les fulles, aquest gebre mínim hauria desaparegut. Però no hauria estat en va, perquè s'hauria fet aigua i hauria alimentat la vegetació d'aquesta carena eixuta.

Me n'alegro d'haver pogut prendre nota, al sensor de la meva càmera, d'aquests moments efímers.