Cel, terra i sota terra


En tot el viatge, la presència del cel era constant i notòria. Nuvolades espesses, que semblava que ens volguessin esclafar contra el terra. A sota, la terra. De tant en tant, una solitària capella que ens feia veure que no érem en cap desert —encara que a nosaltres ens ho semblés. La capella —sovint minúscula, alguna vegada, com passa aquí, prou gran— ens parlava d'una comunitat humana que no vèiem, però que sí que hi era. Possiblement, dispersa per les llunyanes granges que s'amaguen a les verdes i humides muntanyes de l'entorn.

Aquesta església es diu Saurbær i ella i el seu cementiri són a la riba nord del gran fiord de Hvalfjörður, a tocar de l'aigua. Era una estona que pràcticament havia deixat de ploure. Hi havia una lluminositat màgica.

Aigua arreu


Les cascades que anem veient són innumerables. Tot es vau tant inaccessible, tant «màgic» que sovint ens preguntem d'on deu venir aquesta aigua que es precipita per fractures d'aspecte magmàtic, entapissades sempre per una herba —o molsa— que s'arrapa a cada racó.

Què hi deu haver al damunt d'aquests escarpats? Potser hi ha llacs, potser hi ha estepes emboirades i immenses. Potser —no ho hem de descartar— hi ha una granja i un racó de vida.

Locs de culte


És un lloc de culte —i no parlo només de religió— que es troba anant de Borgarnes cap a l'interior. Es diu Reykholt i durant molts anys va ser un dels centres intel·lectuals d'Islàndia. Hi ha un monestir, una escola i aquesta capella antiga. Aquí va viure un dels personatges importants en la història de l'illa: Snorri Sturluson, el savi del segle XII que va escriure l'Edda, que és l'obra que conté la mitologia islandesa.

Vam visitar aquest lloc cap al vespre, quan no hi havia absolutament ningú —hi ha mai algú, en aquests indrets remots?— i tot adquiria un caràcter desolat i fins una mica fantasmal. Ens adonàvem clarament que érem en una mena de Montserrat desangelat i àrtic. Vam caminar per la flonja gespa dels cementiris, vam entrar a la capella de fusta —que grinyolava a cada pas nostre—, mentre el vent i les gotes de pluja es clavaven a la pell com agulles. De cop i volta, en una raconada, veiem un nen que juga amb una pilota. Res més.


Solitud de la cascada


Quan ens vam endinsar a Kjósarskarðsvegur —deixant els indrets (relativament) més concorreguts— vam trobar-nos aquesta primera cascada solitària, que vam tenir per a nosaltres sols. Com sempre, feia vent i fresca i anava caient una pluja fina. La zona era molt bonica, però d'una bellesa dura —com gairebé cada dia dels que ens esperaven. Vam aturar l'auto al voral de la pista de terra, vam caminar fins la cascada i jo vaig tenir l'humor de desplegar el trespeus i afegir a la càmera un filtre fosc. Vaig estar una bona estona retratant aquest salt d'aigua —no passava ningú.

Després de la immensa grandiositat de la cascada de Gullfoss, aquesta cascada més íntima ens va arribar més endins.

Rumb al nord (més encara)


Després de visitar els indrets més coneguts que hi ha a la ruta entre Reykiavík i la cascada de Gullfoss, l'endemà vam girar cap el nord i vam trepitjar la nostra primera ruta de terra, solitària i grandiosa —però força més benigna que les que vindrien més endavant. Ara sí que ja començàvem a experimentar la grandiositat tel·lúrica dels paisatges d'aquesta illa (gairebé) àrtica. És la ruta 48 que travessa la regió anomenada Kjósarskarðsvegur fins el fiord de Hvalfjörður.

Feia vent i plovisquejava —com sempre. Tot estava recobert d'una herba que semblava molsa —o d'una molsa que semblava herba— que s'arrapava a les roques i a la terra xopa. Tot semblava gran, allunyat, inaccessible, fins i tot hostil. 

Finestra, des de dintre

Un edifici d'arquitectura tradicional a la costa dels fiords nord-occidentals. Una visió cap a l'exterior, cap un paisatge gris i verd, amb poca llum. No és una casa qualsevol: és la seu d'una fundació científica d'estudi i recuperació de la guineu àrtica. Una casa petita, de sostre baix i parets gruixudes, completament de fusta, amb una escaleta estreta que fa nyic-nyic quan hi puges. Un petit museu: històries nòrdiques que parlen de fred, d'animals salvatges que havien estat caçats fins gairebé l'extinció. A l'altre banda del mar —potser n'hauríem de dir fiord— hi ha la gran extensió de la península de Hornstrandir —de la que les guies diuen que «conté els paratges més extrems i inhòspits de tota l'illa». Són 580 km quadrats on ja no hi viu ningú, sense cap accés motoritzat, pràcticament sense res... llevat de fiords, glaceres, tundra i les restes d'alguna antiga estació de pescadors de balenes. I també, és clar, guineus àrtiques.

La gran esquerda

En parlava en un article anterior: la gran esquerda entre la placa tectònica europea i l'americana travessa Islàndia. I un dels llocs on és més evident aquesta ruptura és un indret —amb una certa màgia, no cal dir-ho— fonamental en la història d'aquesta societat «sense rei». És exactament on està feta aquesta fotografia. L'esquerda és ben visible (és possible fer immersió al seu interior) i a la seva dreta s'estén una plana verda i extensa que és on es reunia, un cop l'any, el parlament de l'illa.

La pluja anava i venia i el vent tempestuós la projectava sovint contra nosaltres. La llum era inversemblant i afegia grandesa i misteri a la visió. No et cansaves mai d'anar seguint el moviment de les nuvolades —com passa amb el foc.

Molses volcàniques

Aquesta molta ufanosa podria ser a molts llocs d'Islàndia, però es troba exactament a la divisòria geològica entre Europa i Amèrica. És la separació entre les dues plaques tectòniques que es van separant mica a mica. És també el lloc ancestral on es reunia el que es considera com el primer parlament democràtic del món. El van establir els víkings l'any 930 en aquest indret i va reunir-se anualment fins la seva dissolució el 1798.

A l'entorn d'aquestes molses i d'aquests roquissers immensos hi ha molts paisatges més grandiosos i solemnes que el que es veu a la fotografia d'avui, però vaig voler també fer un apunt d'aquesta vegetació aspre i àrtica.

L'explosió d'aigua


En aquest primer dia a Islàndia vam seguir rutes força conegudes i ben transitades —ja tindríem temps més endavant de tastar les grans solituds— i no podíem deixar de visitar algun dels guèisers més populars. Va caldre una mica de paciència per anar esperant el moment de l'explosió d'aigua bullent que es projectava cap el cel, i va caldre estar molt amatent perquè el moment fotogràficament òptim durava molt poc temps. El cel —els cels increïblement tenebrosos d'Islàndia— s'afegia a la composició amb l'aigua i el sofre.

Cel i aigua


Aquests cels amenaçadors, canviants, semblava sovint que ens volien esclafar, de tant baixos que els notàvem. El primer dia del nostre viatge a Islàndia vam recórrer itineraris que formen part dels circuits més concorreguts del país. Ja tindríem temps, ben aviat, de trobar-nos en llocs remots i desèrtics: En aquest primer dia vam trobar gent amunt i avall. Per exemple, en aquesta cascada tan espectacular i coneguda: la cascada de Gullfoss, poc abans que la ruta 35 entri a les vastes solituds de Kjölur.

Plovisquejava, feia força vent, i la monumental cascada feia un soroll eixordador i generava una boira molla que s'estenia força lluny. Les nuvolades hi afegien dramatisme. La sensació d'espai era immensa. La bellesa del paisatge era una bellesa aspre i inhòspita. Només un indici del que ens aniríem trobant en els propers dies.