Després de visitar els indrets més coneguts que hi ha a la ruta entre Reykiavík i la cascada de Gullfoss, l'endemà vam girar cap el nord i vam trepitjar la nostra primera ruta de terra, solitària i grandiosa —però força més benigna que les que vindrien més endavant. Ara sí que ja començàvem a experimentar la grandiositat tel·lúrica dels paisatges d'aquesta illa (gairebé) àrtica. És la ruta 48 que travessa la regió anomenada Kjósarskarðsvegur fins el fiord de Hvalfjörður.
Feia vent i plovisquejava —com sempre. Tot estava recobert d'una herba que semblava molsa —o d'una molsa que semblava herba— que s'arrapava a les roques i a la terra xopa. Tot semblava gran, allunyat, inaccessible, fins i tot hostil.