Un edifici d'arquitectura tradicional a la costa dels fiords nord-occidentals. Una visió cap a l'exterior, cap un paisatge gris i verd, amb poca llum. No és una casa qualsevol: és la seu d'una fundació científica d'estudi i recuperació de la guineu àrtica. Una casa petita, de sostre baix i parets gruixudes, completament de fusta, amb una escaleta estreta que fa nyic-nyic quan hi puges. Un petit museu: històries nòrdiques que parlen de fred, d'animals salvatges que havien estat caçats fins gairebé l'extinció. A l'altre banda del mar —potser n'hauríem de dir fiord— hi ha la gran extensió de la península de Hornstrandir —de la que les guies diuen que «conté els paratges més extrems i inhòspits de tota l'illa». Són 580 km quadrats on ja no hi viu ningú, sense cap accés motoritzat, pràcticament sense res... llevat de fiords, glaceres, tundra i les restes d'alguna antiga estació de pescadors de balenes. I també, és clar, guineus àrtiques.
