Cel, terra i sota terra


En tot el viatge, la presència del cel era constant i notòria. Nuvolades espesses, que semblava que ens volguessin esclafar contra el terra. A sota, la terra. De tant en tant, una solitària capella que ens feia veure que no érem en cap desert —encara que a nosaltres ens ho semblés. La capella —sovint minúscula, alguna vegada, com passa aquí, prou gran— ens parlava d'una comunitat humana que no vèiem, però que sí que hi era. Possiblement, dispersa per les llunyanes granges que s'amaguen a les verdes i humides muntanyes de l'entorn.

Aquesta església es diu Saurbær i ella i el seu cementiri són a la riba nord del gran fiord de Hvalfjörður, a tocar de l'aigua. Era una estona que pràcticament havia deixat de ploure. Hi havia una lluminositat màgica.