Aquest va ser el dia que no vaig pujar el Weisshorn.Tanmateix, pensant-ho bé, en tots els dies de la meva vida —menys en un— no he pujat el Weisshorn... El que vull dir és que aquest va ser el dia en que "quasi" arribo al cim d'aquesta muntanya tan grandiosa —una de les més magnífiques que he pujat mai.
El dia era lluminós, perfecte, i la muntanya semblava que ens donava pas. Però no va poder ser. Vam arribar fins el final de l'aresta rocosa i el cim no era lluny, però se'ns havia fet tard. Hi havia una mica massa de neu a la cresta i la progressió va ser lenta. Tot i no fer cim, recordaré sempre aquest dia com un dels més espectaculars de la meva vida alpina.
Les fotos d'aquell dia són de "calendari alpí". Aquesta és una de les que més m'agraden. Hi apareix el que va ser el meu company de cordada en aquell intent gairebé reeixit: L'Ernest, el "Guti".
La foto ens presenta un món grandiós, aeri i vertiginós, d'una força terrible. Al fons, les altes crestes dels Mischabel, amb alguns cims que m'evoquen moments molt estimats: el dur Täschhorn, el lluminós Dom, l'amable Nadelhorn i el tímid Hohberghorn. Avall, molt avall, Täsch i Randa, en la calitja estiuenca. A dreta i esquerra, precipicis gegantins i salvatges. Finalment, al bell mig de tot aquest espai, nosaltres, la fràgil cordada, infinitesimal en la nostra feblesa però, tanmateix, amb els cors bategant i l'esperit esmoladíssim, sentint-nos immensament, profundament, vius.
Era l'any 1986. No vaig fer cim fins el 1990 en que hi vaig tornar amb l'Úrsula.