Caminant per l'esmolada carena que separa les valls de Cerdanyola i Malanyeu, al Berguedà, en un dia de grans contrastos de llum i ombra, de núvols i ullades de sol generoses, la mirada —i l'objectiu de la càmera— es concentrava principalment en les visions del Pedraforca i el Cadí, i també en l'esclat salvatge de colors de tardor del boscos més propers.En un moment donat, de cop i volta, veig que per migdia, molt lluny, la nau montserratina emergeix entre "les aigües inferiors i les aigües superiors". Trescant pel Pirineu, hem tingut moltes vegades aquesta visió —mira! Montserrat!— però gairebé mai les llums ni la composició s'avenen a donar una fotografia que s'acosti a l'emoció del que hem viscut. Aquest dia de novembre va ser l'excepció.
Les condicions van durar poc i ben aviat el paisatge llunyà va perdre la seva força i es va difuminar en grisos sense vida ni contrast.